22 al 24 de maig

Aitutaki

Un dels mil llocs que veure abans de morir.

Com estem farts de tant treballar, marxem de vacances per relaxar-nos una mica i superar l’estrès de les noves mesures del Zapatero.

El famós Ilibre » mil sitios que ver antes de morir” inclou Aitutaki com un d’ells.

Com descriure-la? Es difícil descriure el lloc mes maco que has vist mai, o almenys la illa més maca.

Algú va dir-li «Piece of heaven» (un trosset de cel).

Recordeu quan parlava de polinesia francesa, de bora-bora, i explicava que hi ha tipus diferents d’illes, que els atolons son mes  antics i estan enfonsats del mig. Tenen petites illes al voltant fen un cercle. Aquesta ès molt antiga i te un un lagoon de 10 metres de fondaria a la part més profunda, però a més, es quasi tot de sorra blanca, excepte quatre trossets de corall caiguts del cel, que fan petits jardinets protegits per un escull, precios i ple del vida, al voltant.

Milions de peixos volten per aquest lagoon pla com una piscina i d’aigues cristal-lines, amb desè es de tonalitats de blau. He tingut un dels “satoris” de la meva vida, veient petits motus i molta sorra blanca. En un dels motus es va fer «Survivor” i en altres infinitat de pel-lícules romàntiques. El motu principal, té 16km de volta i dos mil persones treballant dur per restablir les seves cases malmeses pel cicló Thomas del passat febrer.

Ens hem allotjat en un dels millors ressorts de l’illa, el Tamanu Beach. Ells diuen: «Casual Luxury»

Està molt bé, però si hagués de tornar, sacrificaria luxe per anar a una de les petites pensions familiars que hi ha a un parell de motus, més enmig  al «lagoon» rodejats per un paradís de sorra blanca.

En Richard, l’amic del Tui, treballa pel govern a un centre de repoblament de «clams». unes petxines que no se com es diuen en català, us deixo una foto. Total, ell, la novia, les dues filles de sa germana i nosaltres, hem pujat a la llanxa i hem marxat de diumenge. Primer hem parat a l’escull, a una zona que no es parc natural, a prop del motu de Akalami, i hem après a agafar «clams”, cargols marins, ostres i cloisses enormes. Estan enterrades a terra. no tenia ni idea. La merce i la novia del Richard han agafat 10kg en 3/4 d’hora. Després hem continuat el nostre creuer i ens hem parat a dinar la nostra mariscada fresquissima i per veure peixets en un parell de jardinets de corall davant del motu Tapuaetai, en un aigua on no necessites màscara per mirar sota. Només tirar unes molles de pa, allò s’omple de peixos de tal manera que fins i tot, un d’ells m’ha mossegat el mugró i he sortit de l’aigua acollonit i sagnant, putos peixos secs.

El dilluns l’hem passat donant voltes per l’illa en scooter i “Nos la hemos gozado” com diria la Patu, passejant sense casc a  30km es la velocitat màxima si no el portes. No hi ha un sol casc a l’illa, des dels mes joves als mes grans, es mouen sense per les poc transitades carreteres de l’illa. Avui hem pujat a la part mes alta de l’illa, per un camí on els matolls arribàven pels colzes, des d’allà ens hem meravellat per les vistes mes espectaculars de tot el lagoon, no sóc capaç de plasmar les a una foto.

Per acabar, 1 kilòmetre de kayak i uns metres nedant, un vinet i una posta de sol nuvolada, mentres anem ha agafar la avioneta de 10 places que ens retorna a Rarotonga.

La gent, lo milor de l’illa, ha sigut simpàtica i meravellosa.

Marxo d’ Aitutaki amb la sensacio que part de mi es queda aquí. No se si es perque saps que no tornaràs o que,  no saps exactament que es pero ja m’es familiar, vaig sentir alguna cosa molt semblant a Moorea, potser es la essència de la polinèsia.