1 Maig

Beqa Adventours Feeding Sharks

Pels que s’estimen més una imatge que mil paraules:

http://www.youtube.com/watch?V=3c1jQpqUFmU

Quan a la barca que et portarà a fer la immersió veus vuit clients i set submarinistes experts, saps que no es una immersió com les de sempre. I més quan el capità, el «papa», un fijià de quaranta i tants, que porta des de el 1998 amb això, es posa uns guants de metall fins les espatlles sota el neoprè. Ens ha fet un brifing completíssim. La veritat es que el paio sap el que es fa.

Dos contenidors, tipus els de escombreria orgànica, amb 350kg de caps de tonyina que compren per no res al port de Suva, principal proveidor de tonyina del Japó, han caigut a l’aiguai s’enfonsen de la mà d’un submarinista.

Tot i posar-nos un gua de neoprè i explicar-nos que es pel Giant-fish que no s’hi veu massa, i no pas pels taurons, un a un ens han col-locat de genolls a una paret rere un petit mur natural de corall, que se suposa ens protegirà de qualsevol atac.

A menys de 2 metres enfront nostre un paio a obert els primers 150kg de peix. Amb milers de peixos que ja fa deu minuts esperen puntuals a les 9:30h com cada dissabte, dilluns i dimecres.

Els peixos més grossos que he vist en 250 immersions que porto, van pujant del fons de 600 metres que tenim davant, i donen voltes en un cercle davant nostre. No se si soc capac de transmetre-us el nivell de la orgia que es provoca.

De tant en tant els peixos obren un pas i un tauró travessa el cercle per empassar-se de dos moviments de coll un tros sencer de peix.

Punta negra, punta blanca, taurons nodrissa, taurons grisos i taurons d’escull van passant a 2 metres i escaig pel davant nostre a trenta metres de fondaria. Només en dues ocasions, rere un soroll aterrador, que hagués dit que era producte de la meva imaginació sinó fos perquè la Mercè que també l’ha escoltat, tots els peixos han desaparegut un moment i un monstre de 500kg en quatre metres de largada, gras com una mala cosa, no com els altres taurons que son allargats, aquest, un tauró Toro, es molt gruixut de panxa i obre la boca tant com el seu cos li dona, per deixar entrar directament dos caps de peix fins el fons del seu cos.

Els taurons toro son els que més mala reputació tenen i es que d’octubre a desembre pujen els rius de arreu del món per a tenir les seves cries en aigua dolça. Sense haver pogut menjat res en aigua dolça, quan tornen al mar, estan molt a prop de la costa, i mosseguen tot allò que sura, plàstics, neumàtics, humans, etc. La majoria d’accidents de taurons i humans son donats per aquesta espècie, ja que la resta es més estrany que es vegi tant a prop de la costa.

En el moment que més taurons tenim a sobre, ens fan el senyal i pugem fins a deu metres de fondària, enganxadíssims a la paret, com ens han explicat, que fa una lleugera pujada fins un replà on tenim el «papa» de genolls amb un tub ple de peix sota les cames. Amb els nostres caps a l’alçada dels seus genolls el paio te taurons donant-li voltes al seu cos, i amb tota la tranquil-litat del món els hi va ensenyants un tros de peix per que el segueixin per sobre els nostres caps. Més d’un tauró, de entre un i dos metres i mig a passat rosant-nos el cos, inclòs copejant-nos amb la aleta del darrera. Te un punta negra de dos metres que a intentat prendre-li un tros de peix diverses vegades i el «papa» li fot un cop a la boca amb el ferro en forma de crossa que porten tots els monitors. No se ven bé com, però té educats als taurons a agafar-li el peix d’un en un i aquest sembla nou.

Li passen taurons per tot arreu, sota les cames, sota els braços, inclús algun li pica a les ulleres amb el morró, a altres com els nodrissa, els para amb les mans, aquest no tenen dents i mengen per aspiració.

A la segona immersió, ens han fet estirar a terra, a unes plataformes de ciment que tenen posades al terra, a uns 24 metres de fondaria, i davant nostre, una caixa de ferro, clavada al terra, un màstil gruixut i una petita plataforma davant d’un abisme de 1000 metres. Aquesta vegada no hi ha guants que valgui, no servirien per res. Un submarinista rere el màstil amb un pal anti-taurons, cobreix l’altre que va traient un a un els caps de tonyina. I com si ho hagués fet tota la vida reclama la atenció de un dels bullsharks, per a fer-lo pujar del abisme i com si fos un torero, deixar-li menjar el cap de tonyina sobre els nostres caps.

De sobte el primer tauró apareix de la fondària i just a tocar el peix, dona mitja volta com no enrefiant-se ni una mica. A la tercera ocasió el peix accedeix a passar per sobre nostre i un bitxo de 5 metres i uns 500kg de pes, ens passa a un metre escaig per sobre els nostres caps que apretem contra el terra tan com podem. El sorollet aterrador d’abans ara es constant i puja de to quan s’acosten com si el fessin al respirar o al desplaçar-se per l’aigua.

Avui sembla que els taurons son bastant porucs, i no s’acaben d’en refiar del qui els ni ensenya el Peix, no acaben de pujar del abisme. Aixi que el paio agafa set o vuit caps de tonyina i els deixa anar deu metres amunt. Es aleshores quan veus que poden fer aquestes besties, el que fins ara era a poc a poc i un per un, ara es com una guerra i a una velocitat increible, els caps de tonyina desapareixen, un a un, a la boca d’un tauró. Fins hi tot dos s’ataquen i es prenen un cap de peix. Un d’aquest BullSharks porta una corda de uns sis metres, una corda tipus de ancorar un vaixell, que li surt de una brànquia i es potser un metre més larga que ell. No sembla que li molesti per barallar-se amb un altre, per un tros de peix, a una velocitat de vertigen. Per un moment se’t passa pel cap estirar-li de la corda, però ningun múscul del teu cos obeiria una ordre per apropar la mà cap al pobre animaló. Un cap de peix a anat a parar al terra davant nostre i el tauró a provat de agafar-lo trencant-se cinc dents que un dels monitors a recollit i li ha donat un a la Mercè, encara amb sang i part de geniva.

No hem tingut sort i avui no ha aparegut cap tauró tigre. Fan més de set metres de longitud.

De tota manera la visió de set taurons de més de cinc metres i de mes de 500kg cadascun, menjant a un metre de tu es impressionant i no et sens massa segur desprès a cinc metres de fondària tenint que fer la parada obligatòria de descompressió de tres minuts més larga de la meva vida.

He atacat una mica al «papa» dient-li si li semblava bé ajuntar taurons, humans i menjar, fent una atracció turística d’això. Es defensa com sempre, vol que la gent no els hi tingui por, que vegi que el tauró agafa el menjar i no la mà. I sobre tot, presumeix que en deu anys haver aconseguit que facin un parc natural protegit pels taurons. Diu que estava cansat de trobar-se taurons als que havien tallar les aletes i estavenimmòbils a la superficie fins a morir de inanició tres setmanes desprès. Una aleta de tauró val 500$ al mercat Japonès i la resta del peix pesa iocupa massa per dur-la al japó.

Per la nit hem pogut connectar-nos a internet i fer una vídeo conferencia amb el meu papa que avui fa 69 anyets, bon numero. Felicitats Papa!