23 al 27 d’abril

La vida en Kocoma Village

Com diu l’Isma, aquí no existeixen els diners. La gent no te ni una feina constant ni un salari fixe. El seu entorn els hi proporciona menjar pel propi consum i la resta com, benzina, roba, sabó, moltes vegades fan trueques, o simplement es fiquen a l’aigua amb un arpó i treuen un peix que el venen a qualsevol resort del costat per 2€ el kilo.

La meva sensació constant es d’aborriment absolut, no tenen motivacions de millorar el seu entorn, les dones fan menjar i cuiden els nens i els homes, que de tant en quan, porten diners a casa i no foten ni l’ou. L’ Objectiu de cada dia es tenir menjar. No paren de repetir-te que , aquí la vida es fàcil, clar, depèn de les condicions en les que vulguis viure. M’emprenya per que poden tenir un entorn mes digne i no volen. Nosaltres els hi vam oferir pagar la reconstrucció de la petita habitació per quardar el generador, l’huracà Thomas la va destrossar i tenen el generador dins de casa i fa un soroll infernal. Doncs necesiten un anys per fer-se la idea que han de posar-se a treballar, quan podria haver estat acabat abans de que marxéssim. L’altra es el terra de on renten els plats i preparen el dinar, es un tros de terra enfangada totalment boteruda, això vol dir que, si a casa vas descalg, quan surts a fora t’emmerdes fins al coll , però ni punyetero cas, per ells està be , uissshhhh!!!!

Els homes mouen el seu culet per portar la família endavant lo mes simple posible, no falta mai: farina, sucre, arròs, crakets (torrades de pa sec), taro i te. De tant en quan, apareixen els amics pescadors i deixen una part molt gran de peix pel consum de la família. La resta ni olorar-la, ni llet, ni xocolata, ni fruita, ni pasta… no compren cap capritx mai.

No hi ha ni un nen gras i es mengen el que hi hagi aquell dia per dinar, no hi ha elecció i no cal cridar-los a taula, deu minuts abans estan amb els coberts a la mà esperant el plat. L’Isma i jo ens vam quedar de pedra el dia que tocava sopar les agalles del peix, te un aspecte tipus «callos» i us ven juro que qualsevol nen de Espanya t’ho tira pel cap.

Hauríeu d’ haver vist com el mes peques devoraven els «callos”  » amb un tros de tapioca a l’altre banda, a dos «carrillos».

Les cases sempre estan obertes a tothom, la gent entra i surt quan vol sense cap problema. La nostra casa està plena de gent constantment i quan es hora de dormir, grans i nens es tumben al terra de qualsevol manera i ja està. Jo, que m’aixeco de nit sempre al bany, el terra es com un camp de mines, mai saps que et trobaràs.

Els nens creixen sans al aire lliure, sense horaris, saben perfectament quan toca cada dia menjar i per dormir, ningú els hi ha de dir res, veus que van caient dormits, primer un, després l’altre…

A casa som, set nens, dues filles del Suli (Evy i Kaci) i els avis Suli i Lote, afegeix dos amics pescadors!Mes nosaltres dos, en total, once persones fitxes i quatre ocasionals, mes, les veines solterones, que amb la seva pachoca, la majoria de dies, sopen i dormen a casa.

La casa te uns quaranta metres quadrats, dues estancies multi funció i dos quartets annexes pel bany i un pel generador

No tenen mobiliari, no hi ha cadires ni taules, només tres llits. Tot ho fan al terra, tinc les lumbars destroçades!!

Durant el dia utilitzen la llum natural i a la tarda encenen el generador des de les 18h fins les 21h per carregar mòbils i tenir llum.

Respecte l’educació a l’escola, l’isma es va quedar de pedra el mati que va anar a arreglar l’ordinador. El professor va preguntar, qui havia arribat tard, i els que van aixecar la ma els va fer sortir davant de tothom. Als mes pétits, els va posar per parelles i que es tiressin de les orelles un a l’altre, una bona forma de ridiculitzar los.

Als grans els hi feian explicar perquè havien arribat tard i a la 5a vegada, els hi cau un “azote» amb un pal de fusta que tè el profe. Jolin, com la vella escola “ guantazo que te crió».

Els de casa son molt bons Jans i des de que vam arribar, som el seu centre d’atencio, només volen que juguis amb ells i els hi facis una mica de cas, quan els hi mostres una mica de carinyo els  tens a les teves mans, es bolquen al 100%.

Llastima que aquí  no tenen posibilitats de desenvolupar els seus talents amagats.

Son inmensament agraïts , els hi enseriyes un joc de coordinació tipus coreografia de ball i te la repeteixen mil vegades davant teu.  Son molt macos i els trobarem a faltar, sobretot a la Vosa, la nena de 4 anys que es tot un encant i molt carinyosa amb nosaltres, l’Isma i jo ens la haguéssim emportat cap a casa.

Després  de explicar el meu parer de la vila, la experiència  es totalment autentica i positiva:

Hem tingut molta sort de trobar aquest couchsurfer, casat amb una de les filles del Suliasi.

Ens hem sentit part de la familia en tot moment i ens han tractat com a reis. 

Graciessss!