22-23 d’abril

Viti levu – Vanua levu

– Taveuni

– Qamea

Benvinguts a la Melanèsia.

Les illes del Pacific estan dividides en tres parts, en una de las divisions tradicionals d’Oceania creades per explorador francès Jules Dumont d’Urville en 1832. Polinèsia, Melanèsia i Micronèsia.

No ho defineix ven bé el territori, sinó la pell i el cabell de la gent. Els avantpassats més antics coneguts de la polinèsia venen de Egipte, per tant son torradets de pell i amb cabell tipus àrab, europeu, etc. Polinèsia francesa, Cook islands o American Samoa, son algunes d’elles. En canvi, els de la melanèsia, mela vol dir negre, provenen de Africa i per tant son més negres i amb cabell arrisadissim, el que la meva amiga senegalesa Marie anomena «pelo malo». En aquest grup està Fiji, Vanuatu, Solomon islands i New Caledònia. Per últim estan es de la micronèsia que no se sap ven bé don venen, però tenen ulls i pell asiàtica, son illes petites com, Kiribati, o els estats federats de la micronèsia, abans anomenades illes Carolines, domini espanyol fins perdre’l junt amb Cuba i Filipines.

Desprès de 26 hores larguíssimes de ferry, excepte per uns dofins aquest mati i que ahir la nit ens vam ficar en una rotllana de «grog » o com diuen en Fijià «Kava» Ja volíem provar-ho a Tonga, però no va sortir la posibilitat. Es una arrel que aixafen fins fer-la pols i desprès la dissolen en aigua. Amb un tros de coco com a tassa, el paio que ho ha preparat, un per un, va donant a tothom.

Desprès de sis tasses, l’únic que hem notat es lo dolent que està i que la lengua se’t adorm. Es com veure sorra fina mal dissolta en agua amb un flaire lleuger a espinacs passats. Diuen que dona molta ressaca i que a d’altres illes com Vanuatu amb tres tasses estàs kO. A estat divertit, més per la moguda amb guitarreta inclosa que pel propi Kava. L’alcohol està prohibit als vaixells i també als poblats, però el kava està totalment integrat i pertany a la seva cultura.

Tot i queixar-nos al capità, un operari del vaixell, amb casc de paleta inclòs, ens ha portat i pagat la una nit d’hotel a l’illa de Taveuni, ja que per culpa d’un motor espaiat hem doblat les hores del ferry i hem arribat de nit i no ens poden venir a buscar ja que no es pot navegar amb llanxa de nit.

Per una d’aquelles casualitats de la vida, al vaixell, anava el nebot del Suliasi Tulega, l’amo de la casa que ens acollirà al poblat Kocoma a l’illa de Qamea, i el germà de la Lucy, dona del Harlan Stanley, un informàtic texà que va viure aquí temps enrere i el nostre contacte al coachsurfing. Es una mica de boixos anar a veure a una illa perduda del pacífic a algú que es familiar d’algu que has conegut a una web ‘internet un dia abans, però que hi farem.

Aixi que hem quedat aquest mati al poble del costat d’on hem dormit per anar junts a l’illa. Despres de comprar provisions hem agafat una pick-up per travessar els 35 km de carretera de terra en mal estat per arribar a l’altre part de l’illa. Tot i esperar quatre hores, la llanxa del centre mèdic de l’illa a acceptat a portar-nos.

El desembarcament a una llacuna llarga de vint centímetres d’aigua on la llanxa no pot passar, ha estat divertida. Ja ens ves amb motxilles i queviures sobre el cap caminant 400 metres amb l’aigua pels genolls en direcció un bosc dens de palmeres a on no es veu cap resta de vida humana, excepte per un nen arrossegant un fil amb un tros de palmera en forma de vaixell a l’altre punta.

Un sender de deu minuts entre palmeres i troncs d’arbre al terra, es veu tot remogut, ja que aquesta zona ha estat de les mes castigades per l’huracà Tomas del més de març, obre una verda planícia rodejada per palmeres amb unes quaranta casetes i un edifici més ben construit que es l’escola.

Tot i passar unes casetes, mentre van sortint cada cop més gent per veure el que segurament serà la novetat d’aquest més o inclús de l’any, arribem a casa del Suli que ens rep amb una tovallola a la cintura a punt de donar-se una dutxa.

Ens han preparat l’únic llit de la casa, ens han posat una mosquitera i ens ho ensenyen amb orgull, com dient: sabem el que us agrada. Ja que ells dormen al terra, alguns amb matalassos altres directament al terra.

L’ huracà Thomas es va endur la teulada i amb un vent de 250km per hora, el Sull, va agafar la dona, les dos filles i cinc nets, tots fills d’una d’elles a la que se li morí el marit fa menys d un més, i se les va emporta a l’escola que es l’edifici més robust. Explica que mai havia vist cosa semblant, teulades, arbres i cases senceres volant per sobre els seus caps, mentre caminaven, tots agafats, cap a l’escola.

Ens han posat uns crancs cuinats amb llet de coco, fulles de tapioca i talo bullit, en unes estovalles al terra, tot demanant-nos disculpes per no tenir taula. Ens fan sentir una mica malament ja que ells han dinat a l’altre habitació desprès que acabéssim nosaltres sota la companyia del Suli i amb les filles com fent de cambreres. No se ven be com fer-los entendre que ens estimem més ser part d’ells i dinar plegats, ja que sembla que s’hagin ofès quan he insistit en rentar-me els plats. Demà veurem.