4 al 12 d’Abril

Resum Polinèsia Francesa

la hora na (Hola)

Per a nosaltres el millor, la gent. Al contrari del que puguem pensar, no se semblen res als francesos, excepte per el idioma. Tot i que hi ha molts francesos, la gent aqui te un caràcter molt diferent, hospitalari a més no poder i per tot arreu es respira tranquil-litat, el seu eslógan «Haere maru» (poc a poc) no fa més que confirmar-ho. Però sobre tot les ganes de la gent a fer-te felis, no els costa res, des del més simpätics i agradables hostesses de vol que he conegut mai, el Mike de Air Tahití Nui en particular, fins el Dom, que no cobra res sinó al contrari.

Son una societat avançada, penseu que quan els europeus van arribar es van trobar que els homes, guerrers, guerres entre illes per aconseguir dones, per evitar l’endogamia, i pel menjar; les dones, cuidadores de la casa, els diners, això es encara així avui dia, moltes dones son politiques; i el que va sorprendre més als curtets dels europeus, ja aleshores els tahitians reconeixien un tercer grup, amb habilitats i caracteristiques particulars, els anomenats «Mahu”. Son homes que viuen la seva vida com a dones, vesteixen com a tal, es maquillen, etc. No necesariament son homosexuals, encara que en molts casos si. En comptes de marginar-los, eren considerats part natural de l’existència humana i se’ls donava feines adequades a les seves qualitats, d’això fa ja cinc segles. Així et pots trobar un home, moltes vegades molt gras, amb minifaldilla i top, una floreta a l’orella, les ungles, ulls i llavis pintats d’un rosa cridaner, caminat amb tota tranquil-litat per qualsevol de les illes, o fent d’animador en un hotel turistic.

El «pakalolo» (marihuana) i el Bob Marley lifestyle també està present, però la resta de drogues no passa de l’alcohol que genera alguns casos de violència domèstica i incest. Penseu que hi ha illes on la població no passa de 50 persones.

El turisme ha caigut a la ultima dècada, ja que arribar es molt car i els hotels més. Penseu que aquí un típic bungalow sobre l’aigua comença en 700€ la nit i pots arribar a pagar fortunes per a ser l’únic bungalow en una illa o motu.

Hi ha molts mites sobre el Pacific:

I. Bora-bora: un teatre per a turistes. Hi ha 100 illes millors, a no ser que vulguis un hotel al costat de l’altre rodejant l’illa o hotels súper exclusius als motus que l’envolten, i centenars de persones a l’aigua. L’aeroport, antiga base militar americana, esta a un del motus, en el que només hi ha la pista d’aterratge. Per arribar a l’illa comences tenint que agafar un watertaxi.

II. Tahití: La ciutat, Papeete, tot i ser petita, es desproporcionada per a una ciutat de la polinesia, el caos i el desordre urbanístic son molt presents. Edificis de 10 plantes i carreteres i túnels fan que no sembli polinèsia. Com aquí diuen, per viure a Papeete me’n vaig a França. La resta de la illa, més Tahití iti, es mes salvatge, però res mes lluny del que us han explicat de polinesos ballant i dones guapes amb floretes a les orelles o recol-lectors de perles negres, tot el que heu sentit a parlar existeix més a la resta de illes que no pas a Tahití

III. Moorea: A trenta minuts de vaixell i a 7 minuts de vol de Tahití, existeix una veritable illa. Una illa com la imaginem tots, rural, sense quasi tráfic, nomes una carretera que volta l’illa, tot de casetes poc austeres a peu de platja i només un parell d’hotels d’aquells sobre l’aigua. Té de tot el que pots necesitar, hospital inclòs, i suficientment petita per a no perdre la esséncia d’illa. Restaurants de poble, dos pizzeries, supermercat que més aviat semblen magatzems. La gent o bé a peu o en bicicleta, gent gran jugant a petanca i menys gran a futbol en l’únic camp que hi ha. A ningú li falta menjar, ja que es fàcil pescar només amb un tros de fil i un amb, o més facil posar al foc un frutapan del primer arbre que trobes. També pots veure Hummers i Porche, ja que tothom vol viure aquí, jo també m’hi quedaria, i es el primer lloc que dic això.

Ens hem trobat diverses persones que han provat de buscar feina, i que han de tornar-se perqué no ho aconsegueixen. Un terreny pot valer 500.000€, però fer-te la caseta potser nomes 20.000€. Es el més semblant al paradis que jo he vist mai, estas a 30 minuts de vaixell de França. Papeete te 4 teatres, i per altre banda estas a un medi salvatge, natural, rural. La gent, inclos el Dom, no porten sabates excepte per anar a la ciutat. Tens platja meravellosa, amb el Lagoon planet i ple de peixos i onades perfectes de mes de tres metres d’aliçada, a 500 metres. Tens una jungla, i fins hi tot un pic de 1200 metres. Tot l’any entre 24 1 31 graus i els huracans i tifons son fluixets per l’efecte Coriolis. Que més es pot demanar?

IV.Els Taurons: Està infestat de taurons. Grans com el Lemon Shark i petits com el punta negre, mitjans menys comuns com el punta blanca. Els hi preocupa tant com a nosaltres les sardines. Cada vegada que et fiques a l’aigua i nedes una mica, tens dos o tres al voltant, i mai han mossegat a ningú. De fet es esport nacional anar fins l’escull i donar-los de menjar. A diversos punts, els han acostumat a fer-ho a les 11:00h i a la 14:00h, i 10 minuts abans el lloc comenca a omplir-se de tot tipus de peixos com si tothom tinques rellotge i sabessin l’hora.

V. Les Ralles: Sí, tenen un agulló enorme, sí una va matar al famós australià del cocodrils, però a saber que li estaria fent. Son els animals mes amigables que he vist, les pots tocar, acariciar, i fins hi tot estirar de la cua, que no et faran res més que enfilar-se pel teu cos i com a molt ensenyar-te la boca, que la tenen per sota, per que els hi donis el seu menjar favorit, la sardina, que aquí no existeix i la porten congelada del mediterrani.

VI. Diving: l’aigua salada més clara i transparent que he vist. El millor lloc Rangiroa,un «atolon» que pertany a les Tuamotus i té el «one million shark point» i diversos punts per a fer submarinisme amb dofins, si no els veus et tornen els calérs. També pots fer submarinisme amb balenes i les seves cries a l’octubre. El bitllet entre illes es molt car, arribar a Rangiroa des de Papeete val 350€, el mateix que hem pagat per venir des de Auckland. I la illa no té res més que cinc centres de submarinisme, al últim dels Motus que queda sense enfonsar, ja que es una illa molt vella.

El Dom (Dominique Leatuci): Genial, un sol, a cuidat de nosaltres en tot moment i ens ha deixat el nostre espai tan com a pogut. Es una espècie de ermità modern, amb internet i que fa anys va decidir no treballar mai més a la seva vida, així que no té horaris, fa de tot el que li pugui aportar diners sense obligacions i no massa seguit, mai més de dos dies la setmana. El paio es molt intel-ligent, inclòs al.lego filòsof, parla diversos idiomes, també tahitià, que pocs francesos ho fan i podria treballar de traductor, fan falta ja que es llengua oficial. Repara ordinadors, fa webs, dona adsl a vaixells des de casa seva, fa de guia de muntanya, de fotògraf, de joier, i de qualsevol cosa quan vol fer un viatge al seu brasil estimat o només li queden 50€ a l’armari, que està obert al igual que la porta i finestres de casa seva. Dintre, té un servidor, un mac i dos pc’s, i no es que a l’illa no hi hagi robatoris, es que ell s’estima més jugar-se-la que tenir que tancar-ho tot. Un paio especial amb una visió encara més especial de la vida.