21 de gener

Arribada a Shanghai

Desprès d’unes hores de vol i ‘un passeig interminable per l’aeroport de Pekin per desprès de tres controls tornar a la mateixa porta i al mateix avió, continuem amb tres hores mes de vol fins aterrar a shanghai, moment en el que les nostres dues marmotes es desperten.

Sorprenentment, Shanghai es una ciutat cosmopolita, amb un tren bala que hauria hagut d’agafar 430km/h y no els 300km/h, al que va anar, ja superats per l’ave

Es un New York, no nomes per les edificacions sinó també per l’esperit que es respira de la gent, per lo de ciutat cool (la Silvia segur que m’entén), no sabria com explicar-ho, segur que el que ha estat a nova York ho entén.

El metro es gran, net, modern i segur, al entrar has de passar un control amb rajos X, a cada estació de metro hi ha un. A mes totes les parades i direccions estan en anglès, a diferencia de quan surts al carrer, imagineu-vos, es imposible arribar enlloc, amb els noms dels carrers en xines de símbols, no ser de la ma d’un taxista al que li ensenyes la adreça escrita en xines per qualsevol que t’ha volgut ajudar, ja que per descomptat el taxista no entén ni » j » de anglès.

Aixi vem passar la tarda de porta en porta dels hotels, adonant-nos dels errors de la lonely-planet i de que li fa falta una bona posta al dia, buscant per preu.

Això funciona així, el que ha fet de motxilero ja ho sap, quan mes busques millor preu tens, tu decideixes el preu que vols o la paciência que tens, si busques mes, tens millor preu.

Total la nostra paciència no va ser massa i ens varem cansar a 55CNY (5,5€) per persona en habitacions comunitäries dividides per sexes i 240CNY (24€) en una doble. Dormir separats la primera nit era massa dur. La habitació era mes que correcte, tot i ser un alberg, el Captain Hostel, aigua calenta, tovalloles, televisió per cable, raspall de dents, aire acondicionat, etc

Vem sopar en un autentic restaurant xines, al no trobar ningun «gran muralla» o «gran dragon» vem escollir un que tenia olles bullint al carrer. 

Com no tenien «tres delicias» (jo diria que mes de dues es difícil a xina) vem demanar tallarines en bol amb diverses opcions, total vem demanar menjar almenys per 7 persones amb molta gana, total 3,7€ sense begudes ja que la beguda, a part de un caldo aigualit, no era ni opcional.

Varem acabar la nit anant a un bar de Jazz mes propi de la llei seca de principis del XIX que de la xina moderna, a on tocaven una banda de blues de dos negres i dos yankies que poca cosa tenien de xinèsos.

Total un país de contrastos a on veus grans gratacels fets amb envans de bambú.